L'urbanisme de la crisi

Qui viatja aquests dies per les grans ciutats europees n'extreu una sensació paradoxal. Per un costat, la vida sembla fluir inalterada: a Londres la temporada de proms al Royal Albert Hall s'ha desenvolupat amb gran afluència de públic, a Rotterdam els comensals aprofiten la tardor benigna per seure a les terrasses vora el riu, a Lisboa a les vuit del matí els oficinistes surten com cada dia del metro de Marques de Pombal,... Per altre costat, en canvi, la situació de pessimisme respecte la situació econòmica i el futur immediat és aclaparadora, tant en l'administració pública com en el cercles professionals.

En el camp de l'urbanisme -a la Biennal d'Urbanistes Europeus celebrada a Genova, al congrés de la Royal Geographical Society a Anglaterra, entre els col·legues universitaris- regna una impressió estranya de redundància i impotència. És com si els qui es dediquen a la pràctica urbanística s'haguessin resignat a compartir el fat que Bertolt Brecht atribuïa als poetes lírics en el període d'entreguerres: "pinten natures mortes a les parets d'un vaixell que s'enfonsa". S'oblida així que la política territorial i l'urbanisme han tingut responsabilitats destacades en l'origen de la crisi i poden contribuir a sortir-ne.

En efecte, els urbanistes no poden pretendre ser aliens al procés que va engendrar la crisi: a Espanya, l'any 2006, en el punt més alt del cicle immobiliari que tant ha contribuït a la situació econòmica actual, es varen iniciar més de 800.000 unitats d'habitatge: cadascuna d'elles havia estat dissenyada per un arquitecte i col·locada en el territori per un urbanista. En el camp de l'urbanisme tots tenim responsabilitats: sigui per haver-hi contribuït activament a generar les circumstàncies en les que ens trobem, sigui per no haver sabut oposar-nos amb prou força a la deriva que ens hi portava.

De la mateixa manera, els qui es dediquen a l'urbanisme no poden assistir impàvids i inactius a la tempesta. El 70% de la població europea viu en ciutats i la situació actual pot tenir efectes notabilísisms -de fet els està tenint ja- sobre l'evolució de les nostres àrees urbanes: en la degradació dels barris, en l'empitjorament dels serveis, en el finançament del transport públic, en la marginació dels qui menys tenen. Per això és necessari, de manera urgent, debatre la manera d'afrontar aquests reptes des del planejament i la pràctica urbanística. Cal dissenyar un urbanisme per a la crisi que tingui com a preocupació principal evitar la degradació de l'espai públic, assegurar l'habitatge, fer front als efectes de la segregació, proveir serveis, contribuir a generar ocupació. Es tracta, de fet, de posar les bases per un New Deal per a la ciutat europea: impulsar unes polítiques urbanes que, per un costat, temperin els efectes de la crisi i, per l'altre, trenquin amb la retòrica i la pràctica de l'austeritat en el marc d'una nova estratègia econòmica d'abast europeu. Només així les nostres ciutats evitaran l'aprofundiment de les fractures social i esdevindran motors de la recuperació.

Il testo è tratto dal blog di Oriol Nel·lo (oriolnello.blogspot.com).